Tens escampades les males notícies damunt la taula. Ni els articles d’opinió et consolen davant l’anunciada incertesa apocalíptica que ningú no acaba d’entendre: és la revenja dels mercats, i t’interpel·les sobre la fesomia d’aquests ens depredadors d’esperances i il·lusió. «Qui hi ha al darrera de tot això?» –et demanes assaborint llargament un glop de Xoriguer– «De veres que hi ha algú o és tot una conjunció casual de fenòmens inexplicables?».

 Sobtadament una porta es tanca amb violència. T’aixeques i sents el vent que colpeja el finestral i mires a fora els fassers despentinats que semblen dervissos dansant en la nit. «Ahir –penses– l’aire semblava amagat darrera la lluna, i ara una llevantada nerviosa tot ho agita a dins i a fora». Sents la cridada del fort vent que xiula amb destresa, i mecànicament agafes les claus i surts al carrer. Tot Es Molinar sembla estremir-se de por, com si les notícies dels fulls de diari que volen al vent escampessin missatges tenebrosos de viatges sense retorn. El barri, a aquesta hora incerta d’un agost asfixiant, es troba incomprensiblement buit i decideixes fer-li una visita a la mar agitada.

 Al passeig et costa caminar i resols tombar-te a la ribera, com un cetaci embarrancat, deixant que els esquitxos de salobre t’acaronin la pell. Al cel penja la lluna en quart creixent i l’obelisc projecta una lleu ombra sobre el mosaic blau. L’escultura del corb marí sembla prendre el vol mentre a poc a poc l’aigua de la mar et va xopant la roba. Una parella que camina contra el vent et mira desconcertada; tu somrius mentre assaboreixes les gotes d’aigua salada. Banyat per la lluna, el vent i el mirall trencat de la badia, descanses la ment seguint l’afinada partitura que romp el silenci com un surt, un mantra mariner que t’agombola i buida de preocupacions.

 De tornada a casa tires les claus damunt el sofà. Agafes el diari, el tanques, el plegues i, sense parar massa esment en l’acció, el deixes caure vertical dins la paperera en un esclat que escampa paraules ofegades d’amenaces frustrades. De sobre la taula agafes el Xoriguer i un got a mig consumir i t’asseus en el balancí, davant el finestral xop de marinada. Amb les cames estirades i el cor assossegat, et poses a parlar distretament amb el vent amic, que t’abraça amb la frescor de la nit i et diu a cau d’orella que et deixis portar per les seves paraules.