La recompensa pot tenir olor

La recompensa des dels revolts

La recompensa des dels revolts

El món està ple de persones que no gaudeixen amb el que fan perquè només tenen un objectiu: la recompensa que n’obtindran; surts un matí a comprar pa i ensaïmades i te’ls trobes corrent per millorar una marca, perdre uns quilos o justificar que s’han gastat una pasta en un podòmetre, unes malles fosforescents i unes sabatilles amb llums de colors. Obliden que la recompensa és allò que fem mentre ens divertim. Per exemple, escriure. Jo només puc escriure si m’ho estic passant bé, per la qual cosa sempre que escric estic passant una bona estona. Si em dediqués a córrer, hauria de conjugar un verb irregular molt complicat, i ara fa massa calor. Per això escric amb les finestres obertes entre la façana nord i la façana sud. Escriure és una meravella sense comparança possible: el gran mestre Tom Sharpe ho tenia clar, tant que va decidir dedicar-se a la literatura humorística quan es va divorciar de la seva segona esposa, una dona francesa que només volia sexe i que no el deixava escriure.

Gaudir mentre es fa sexe no té massa mèrit, el veritable repte és gaudir mentre es construeixen maquetes de galions pirates amb escuradents plans. Aquest és el valor de les coses. Viure esperant una copa pot resultar desesperant. La copa, en el meu cas, té una doble dimensió: el combustible que fa que la diversió em vingui a visitar i el regal de saber que algú, ni que sigui una única persona, llegeix allò que he escrit mentre m’ho passava bé. Escric sempre sobri, però amb una copa al costat que em recorda que el camí és una estesa de sabors i aromes plens d’històries imaginades per altres. És terrible, però les muses acabaran amb el meu fetge. I és que, sovint, a una bona obra literària s’arriba des de l’aroma d’un Single Malt de molts anys; però tampoc no és necessari: hi ha altres rutes més complexes, com els revolts d’una carretera de muntanya que et condueix a una fantasia sexual amb aquella esquiadora que has dut davant teu mentre lliscaves sobre les traces d’unes pistes d’esquí de fons. Vint-i-set quilòmetres més tard decideixes deixar-ho estar i córrer cap a la cafeteria de l’estació a prendre un conyac.

Les errades ens permeten no perdre la fe en els éssers humans, tot i que sempre ens han volgut fer creure el contrari: no som humans perquè ens equivoquem sinó que ens equivoquem perquès som una anomalia anomenada ésser humà i seguim fent coses equivocades mentre esperem una recompensa. Quan menys t’ho esperes, la recompensa pot tenir olor de llar de foc, d’estora neta, de llibre desitjat, d’hores de feina, d’esquiadora. Només cal esperar l’instant adequat, la frescor que conserva les nostres millors idees. Ingmar Bergman va escriure un dia que «envellir és com escalar una gran muntanya: mentre es puja les forces disminueixen, però la mirada és més lliure, la vista més àmplia i serena». Efectivament, a dalt de tot descobreixes que ets vell però: quina vista! Fins i tot veus coses que fa temps que vols oblidar. El temps és com un camp de concentració que no et permet avançar. Cada edat és per riure com si fos el primer dia en aquest món. Quan busques el moment perfecte, oblides que la millor manera d’obtenir-lo és agafant un moment qualsevol i elevar-lo a la màxima expressió.

Absolutament d’acord: busquem moments perfectes, amb persones perfectes, en llocs perfectes per fugir de la nostra pròpia mediocritat. Els no mediocres saben com fer d’un moment qualsevol l’instant ideal. Escriure no pot representar un exercici de patiment, sinó que s’ha de convertir en una mena de mapa del plaer, el que s’obté quan s’escriu i el que es vol regalar al lector: la copa. No sé en què estaria pensant Schopenhauer quan va afirmar allò de què «els homes vulgars han inventat la vida de societat, perquè els és més fàcil suportar als altres que suportar-se a si mateixos», ho subscric lletra a lletra: els savis no sempre tenen raó, però s’acosten molt. Seguint els grans mestres que moriren pobres, sovint escric gratis amb l’única esperança de ser llegit per persones amb pocs recursos econòmics i molta inquietud intel·lectual. La gent vulgar només pensa a passar el temps, el que té talent… a aprofitar-ho (això no sé qui ho va escriure, però queda bé arribats a aquest punt). Aquí és on m’agradaria seure amb ells, els que tenen talent, i prendre una copa mentre m’ensenyen a trobar la forma de crear el moment ideal, la recompensa amb olor.

J. M. Vidal-Illanes – © 2015

Enormes canvis inesperats i senyals de fum

Fotograma de la pel·licula "Perseguit per la mort".

Fotograma de la pel·licula “Perseguit per la mort”.

Tothom hauria d’experimentar el plaer de canviar coses al llarg de la vida. Fins i tot de desprendre’s d’aquell jersei de llana de jacquard comprat en un viatge a Hèlsinki i que comença a demanar la jubilació vint-i-tres anys després. El pots substituir per una malla de runner fosforescent, una decisió molt pràctica, és clar. Canviar és aixecar el vol, jo he canviat sovint de casa i a cada mudança he perdut llibres, discos, i amics. Les meves parelles també han canviat sovint de parella. Però tot això conforma un univers de canvis previsibles, no inesperats.

Quan es parla de metamorfosi sobtada ens referim a una altra cosa. Grace Paley (Nueva York 1922- Vermont 2007) va escriure una novel·la titulada Enormous Changes at the Last Minute (Grans canvis en el darrer minut), una col·lecció de disset contes, publicada originalment el 1974, que creen un món de ficció sòlida i vital, amb històries de tensions urbanes, de relacions entre pares i fills, amb referències creuades sobre la vida quotidiana i l’esdevenir a l’avantguarda del combat. No puc recordar si els canvis, a més de ser enormes, també eren inesperats, però la cosa anava de sorpreses en el llindar vital, com els que viu de forma atzarosa Roger O. Thornhill (Cary Grant) a North by Northwest (altrament coneguda com “Perseguit per la mort” o “Con la muerte en los talones”).

Un canvi inesperat és aquell que pots planificar però surt diferent. Sovint la febre de canviar-ho tot té conseqüències funestes, un canvi de plans pot fer que el cap que odies tant perdi un avió que pateix un accident; sents una frustració doblement dolorosa: una, per haver entretingut l’home perquè perdés l’avió, i dos, per sentir-te culpable pel fet d’haver concebut la possibilitat de preferir que hagués agafat el vol. Estem carregats de doble moral i altres hòsties.

Per mi, els canvis inesperats són aquells que succeeixen i no sabem ni quan, ni com, ni per què. Són les ondulacions de l’esdevenir. Són transformacions invisibles: parlo de l’ocell que va a menjar un cuc del terra i que aixeca el vol al nostre pas, espantat. El destí del cuc ha canviat decisivament, el de l’ocell també: hem provocat enormes canvis tan sols en un instant. El fet que ens entretingui un amic pot canviar el nostre destí. Arribarem cinc minuts més tard del previst a prendre el nostre cafè de mitja tarda i això ens privarà d’un encontre casual amb aquell editor que podria impulsar la novel·la que estem acabant de corregir, perquè, simplement, l’editor ha sortit del bar tres minuts abans de la nostra aparició.

Els canvis sobtats no envien senyals, són imprevisibles. Un senyal de fum és una estratègia d’anticipació, s’anuncia un atac, una metamorfosi momentània al guió. Però aquella frase pronunciada en calent, que veus sortir de la boca mentre penses que ja és massa tard és un enorme canvi. La conseqüència pot adoptar forma de dues maletes a la porta de casa amb una lacònica nota que diu: «Ja passaràs un altre dia a recollir la resta». Que no som res, que et trobes tranquil·lament nedant dins una peixera i apareix Quentin Tarantino i et fa un vestit nou. Aquests són els canvis inesperats, passes de ser un peix a convertir-te en una despulla esclafada.

És dijous. Envies el mecanoscrit a l’editor que no et trobares casualment al bar, i en tornar de correus t’atures a fer un whisky per celebrar-ho. Agafes el diari i l’obres per les pàgines de cultura. L’enorme canvi apareix en forma de necrològica, l’editor va morir la nit passada d’un infart. A fora, la cambrera fa senyals de fum mentre exhaureix la cigarreta. Enormes canvis, sí. Demanes un altre whisky.

J. M. Vidal-Illanes – © 2015

Obsessions literàries

Calle_nevada_by_ncr

Hi ha dies normals en què et lleves i tot està nevat. Quan això passa la normalitat es confon amb el fum de la primera cigarreta i això evoca records literaris. Mires per la finestra i penses que t’agraden els llibres on neva, de fet tens un projecte de novel·la que es titula «Neu dins el llibre», però només hi conté pàgines fredes, de vegades humides. Si fossis prou hàbil, el reservaràs per quan moris, per complir amb el ritual de la publicació pòstuma, i així donar un blanc motiu de maldecap a la teva vídua i hereus. Neva i decideixes que és un gran dia per escriure, no per esquiar, que seria el més normal, o per refugiar-te en un confortable saló amb catifes i llar de foc, amb un enorme Labrador negre als peus i el whisky a la mà. Només neva. Continua llegint

El secret del contingut

Imatge

Vius perillosament, però confies en l’instint

Si mai has sentit la necessitat d’escriure res, sabràs a què es refereix el títol. Jo encara no ho tinc clar, per això em semblaria bé que deixessis un missatge al contestador explicant-m’ho. No truquis a la nit que desconnecto el telèfon, odio que em despertin quan somio que l’al·lota canària em convida a un moscatell mentre li dedico una cançó d’adolescents, com ara Love Is On The Radio. Canto pitjor del que toco la guitarra (i en aquesta art sóc un desastre), però quan dormo això no té cap importància (crec).

Així doncs: què és el contingut i quin secret amaga? Mireu, hi ha coses que no han de semblar mai el que són; Ernest Hemingway ho tenia molt clar, era el rei del colador: mai era massa explícit, tot ho filtrava delicadament o amb exabruptes, però ho matisava com qui deixa caure un imperceptible plugim. Conec autors que escriuen com si deixessin anar galledes fredes d’aigua, a cada pàgina en llencen una, però sense oblidar que el secret està en el contingut. Per mi, quan es tracta d’escriure, forma i contingut són objectes inseparables. Bé, sí, jo em sé la teoria, altra cosa ben diferent és assimilar-ho fins al punt de practicar-ho de manera natural. Filtrar és un camí que sé que trobaré un dia de tardor: res ha de semblar el que és, tot ha de tenir l’aparença d’un accident. Això em recorda l’ordre que Morgan Freeman dóna a Bruce Willis (Goodkat) a El cas Slevin. Poc podia imaginar El Cap que res era el que semblava i tot adoptava una dimensió més complicada del que ningú no podia entendre fins al desenllaç: aquest és el veritable secret. Continua llegint

El camell de llibres

leyendoencamino

Llibreadictes

Un dia lluminós qualsevol entres a una biblioteca i et quedes sepultat per l’ombra de la certesa: mai podràs llegir tots aquests llibres; és més, en termes relatius, només podràs llegir uns pocs llibres en la vida. En aquest moment prens consciència de la petitesa humana i voldries ser etern, pactar amb el diable un purgatori on llegir en l’eternitat. Pots viure vuitanta anys amb capacitat lectora i dedicar moltes hores al dia llegint, però a tot estirar abastaràs una ínfima part dels llibres que s’han escrit al món, la resta romandran ignots, fins i tot hi ha llibres que gairebé no seran llegits per ningú. Agafes la calculadora, pitges les tecles numèriques i arribes a la conclusió de què, de mitjana, a un bon ritme, podries llegir un llibre a la setmana. Si ets capaç de mantenir aquesta capacitat al llarg de la vida, aconseguiries llegir entre 3.500 i 4.000 llibres; més és gairebé impossible. Milions d’exemplars t’esperaran en va, i mai arribaràs a conèixer l’existència de centenars de petits tresors impresos que tothom hauria d’haver llegit com a mínim un pic en la vida. Arribat a aquest punt, t’estires els cabells. Continua llegint