Viure instants en què res

no em pot conhortar

despullat d’abraçades

lluny de qui prenc forma en l’horitzó

sense el vent que allunya el desànim

que impulsa el camí

Visc surant en el desconcert

i em trob en companyia de ningú

perquè em manca un esguard

mentre la contínua pluja em trasbalsa

i em ve a despertar la tristor

que s’amaga en el plec d’una escorça

M’enverina el desencís

d’haver arribat fins a aquest turó

per tal de no veure-hi res

perquè un núvol oculta la veu

i les negacions em captiven

quan algú altre fereix a l’atzar

Sent un dolor tremolós

que m’ha inundat del tot

en aquesta font buida de causa

ple de temors llançats

part darrere una llum encegadora

interior… en-tra-nya-ble

On sou?

…i és que en el buit

em perd en aquest instant incert

mentre em sent vigilat

en la paradoxa de no saber

si hi ha res més enllà de demà

Pens contínuament en una escletxa d’evasió

per alliberar-nos a la fi

trencant les cadenes del desassossec

negant a sotmetre’m al silenci forçat

alleugerint l’esperança

mentre voldria aturar el temps

Són dies en què la serenitat

s’ha mostrat evasiva,

encadenat i pres en un passatge estrany

contra la meva naturalesa

contra l’ideari no escrit

travessant una terra ignota.

J. M. Vidal-Illanes © 1979

Versos desempolsats d’un vell quadern (1979 – corregits el 2004)