La guerra a Siria vista pel Pulitzer Manu Brabo. © AP / Manu Brabo / Web de Manu Brabo

El valor d’una fotografia és directament proporcional a l’efecte que ens provoca vísceres endins. Aquesta imatge va presidir una primera plana a la premsa internacional i ara la miro i veig un cap que penja dolorós, colpejant a martellades l’esventrada porta de la consciència. Veiem moltes fotografies com aquesta, però la presència sol ser més forta quan la víctima té la mateixa edat que el nostre fill, perquè l’egoisme és així d’irracional. Miro les mans del pare i veig les meves mans. Miro les meves mans i veig les del pare de la imatge que tremolen buides de vida. El dolor dibuixa l’horror i ens estimba l’expressió de l’esclat: uns segons determinants que trenquen el moviment i deixen que la sang perfili els contorns. Les cames primes ja no s’obriran pas cap enlloc, els braços bruts mai no tornaran a prémer amb força a ningú estimat. Ens omplim la boca de drets humans i davant nostre s’obre un cercle de guanys obscens. La guerra com a negoci s’alimenta de la sang que esbossa la maledicció d’una terra tan antiga com el fracàs de tot intent de viure en pau.

Aquest infant sostingut pel desesperat home no va tenir temps d’acomiadar-se de ningú, ni de res, però involuntàriament s’ha vist arrossegat pel protagonisme d’una explícita fotografia d’agència. La portada del diari es converteix en una muda necrològica incessant que accentua un drama no buscat. Enrere hauran quedat els somriures còmplices de noi innocent que en un altre lloc del planeta correria darrere una pilota de futbol o perseguiria en bicicleta un somni daurat. Podríem imaginar les dues imatges i pensar que un esclat té el poder de trencar per sempre la infantesa robada. Torno a mirar i veig la sang que dibuixa el drama d’un maleït joc molt real on els infants no haurien de participar.

A molta distància dels fets damunt una taula descansa una tassa, un diari i un telèfon que interromp l’escena com una intromissió sorda. Potser en ensumar el flaire del cafè la sang penetri durament cos endins. De ben segur que l’alt executiu venedor d’armes ni ha vist la fotografia perquè en aquest moment juga a pàdel tranquil·lament. Jo sí que l’observo mentre al meu voltant tot segueix igual, impertorbable, insensible. La gran diferència és que jo escric això encara que els ulls no em deixen veure més enllà de la pantalla, humitejats per la llàgrima espontània i impotent que llisca ara sobre el rostre tancat del fillet.

#diadelsdretshumans / Dia dels drets humans (ONU)

J. M. Vidal-Illanes © 2016