© Eddie Adams / Vietnam War

Reflexionar sobre la pau em condueix al despertar i als primers minuts del dia. Sempre m’ha agradat llevar-me i baixar de pressa a buscar el diari a la bústia, tornar a pujar i obrir-lo damunt la taula de la cuina i prendre pa calent amb mantega i confitura de taronja. Mentre giro les pàgines vaig assaborint el cafè comprat al meu temple del centre de Ciutat. Em faig les mescles, busco contrast dolç i amarg, suavitat i força. El cafè no pot ser el mateix un dia fred i radiant que un altre gris i temperat. O a l’estiu, o a la tardor. El color i l’aroma dominants tenen el seu moment i no hi ha segones oportunitats. Sempre el faig amb la màquina i d’una mida entre expresso i ristretto. Aquest és un moment d’assossec.

Però llegir el diari té contraindicacions. Bec cafè i passo les pàgines. Primer les de cultura i llibres, després les de societat buscant històries sobre les quals escriure i, finalment, llegeixo les notícies generals, les internacionals, perquè les nacionals s’indigesten i amarguen en excés la confitura i el cafè. En aquest moment, en arribar a les notícies, m’aixeco a fer una segona ronda, però abans deix a la tassa un llit d’Amazona, més o menys d’un dit, i després tiro unes gotes de cafè sobrant, aprofitant el que havia quedat a la cassoleta de la màquina expresso. Només l’alcohol em permet curar les ferides que m’obre la ignomínia escrita en forma de destacat. És una cura preventiva, el rom em permet assaonar el cos i quan la notícia em perfora la pell, com un bisturí, bec i sento que es va cauteritzant i que el dolor és menor. Enrere queda l’amarg gust de la confitura de taronja, no importa la bellesa del dia que desperta: les notícies tenen el poder de minar la fe en la humanitat. I veig aquella fotografia de la mort anònima d’Alepo.

Un dia vaig llegir una frase de Louis Pasteur que hauria de publicar-se com a capçalera a tots els diaris, i és que la ingenuïtat també és patrimoni dels savis. Conscient que la ignorància domina el món, Pasteur va intentar contrarestar dient: «Estic absolutament convençut que la ciència i la pau triomfen sobre la ignorància i la guerra, que les nacions s’uniran a la llarga no per a destruir sinó per edificar, i que el futur pertany a aquells que han fet molt pel bé de la humanitat». Si posem aquesta reflexió devora la de Facundo Cabral, aquella que conta: «Mi abuelo era un hombre muy valiente, sólo le tenía miedo a los boludos. Un día le pregunté: ¿por qué?, y me dijo: porque son muchos, ¡no hay forma de cubrir semejante frente! Por temprano que te levantes, a donde vayas, ¡ya está lleno de boludos! Y son peligrosos, porque al ser mayoría eligen hasta el presidente», el resultat de la combinació és demolidor. I avui és Alepo però en altres moments la línia de sang ha passat per Bagdad, i també per Palestina, Israel, Ucraïna, Somàlia, Sudan o Nigèria, la llista no té final.

Quan surto al carrer, ja he pres tres o quatre rebentats d’Amazona. Els idiotes els veig dobles i em sembla fascinant pensar en la frase de Cabral: estan pertot arreu, són molts i molt perillosos. De fet surten a les televisions, s’escridassen, s’insulten, creen opinió. Altres compareixen davant comissions parlamentàries i se’n foten del poder popular i de la democràcia. Fins i tot hi ha jutges tremendament idiotes i presidents que arriben a medallistes olímpics en la matèria. I aquí torna la reflexió de Cabral: són majoria i voten. Sé que penseu que tot això és maniqueisme, i és cert: un puto maniqueisme de merda que ofusca les il·lusions. Repassem el passat: lamentablement la guerra gairebé sempre venç la pau, perquè el preu pagat al final fa que el sentit d’aquesta pau sigui trist. Així ha estat tota la història: Pasteur era un il·lús perquè la cultura ha perdut sempre davant la ignorància i la pau davant la guerra. El mal de la guerra no hi ha pau que el recompongui, que el repari. Penseu en Hiroshima, penseu en Einstein que es va haver d’excusar quan el demanaren sobre algun arma capaç de contrarestar el poder de la bomba atòmica: ell va suggerir que la millor de totes era la pau. Penseu en les fotografies dels que no tornen, dels llits buits, les cases mancades de joves. Penseu en els centenars de camps de refugiats, de camps de concentració, de trens de la mort, de fosses sepultades davall l’oblit forçós imposat pels vencedors. No hi ha pau fins que no hi ha reparació i no hi ha reparació perquè els morts no tornen a la vida.

Penso en una frase de Galeano que deia que «No hi ha guerra agressiva que no digui ser guerra defensiva. Hitler va envair Polònia per evitar que Polònia envaís Alemanya. Bush va envair Irak per evitar que Irak envaís el món», tot són excuses per confondre’ns. Allò de no saber qui està guanyant ni qui està perdent s’eleva amb força davant meu mentre guardo a la prestatgeria el llibre d’Edward Palmer Thomson «Opción cero». Al fons el diari roman damunt la taula, l’observo i em sembla més lluny que mai, mentre penso que ser pacifista i escriptor és motiu d’indigestió permanent. La confitura de taronja era avui més amarga que de costum i potser no he begut el rom necessari per curar les ferides de la premsa del matí. Sort que a la lletjor se la pot combatre amb música i sort que també hi ha una versió jazzística de Hallelujah.

J. M. Vidal-Illanes © 2016

Estic absolutament convençut de que la ciència i la pau triomfen sobre la ignorància i la guerra, que les nacions s’uniran a la llarga no per a destruir sinó per edificar, i que el futur pertany a aquells que han fet molt pel bé de la humanitat.

Louis Pasteur

No hi ha guerra agressiva que no digui ser guerra defensiva. Hitler va envair Polònia per evitar que Polònia envaís Alemanya. Bush va envair Irak per evitar que Irak envaís el món.

Eduardo Galeano

Quan en demanaren sobre algun arma capaç de contrarestar el poder de la bomba atòmica, jo vaig suggerir la millor de totes: la pau.

Albert Einstein