Paraules de comiat

Campanades de cap d’any de 1962 (TVE)

Un dia vols acomiadar l’any que es perd per la cantonada i decideixes fer un avançament editorial. La teva agent t’ho prohibeix i et proposes un petit experiment.

Juntes frases inconnexes del llibre i les uneixes, com si res, només buscant la concordança de gènere, persona i temps. Hem fet un avançament encobert.

Sempre havies somrigut a la vida. Ella passava per davant teu, deixant un rastre d’hores esmicolades que tu delectaves com un menjar irrepetible. Mai et donaves per vençut, ni quan les engrunes escassejaven. Eres un vianant que fugia del passat. Abans havies estat un navegant del futur, però mai no et vas enlairar massa. Tampoc mai no has estat massa d’acord amb el paper que t’havia assignat la vida, però al final aprens a perdre i a conformar-te. Amb tot, no entens això del rellotge que vas perdent de vista, sembla que una son profunda t’està segrestant, estàs molt cansat. L’eternitat pesa massa.

En arribada a l’extrem de l’escullera agafes fortament la botella amb la mà dreta i la llances el més enfora que ets capaç. El vidre verd vola dibuixant cercles fins a esclatar contra l’aigua tranquil·la. I en aquell moment casual el trobares, cara a cara, era el vent, el primer vent. Un vent que arribava net, sense obstacles terrestres, només mar, només salobre i ales de gavines. I l’escoltares. I el vent parlà, i començà a ordenar els records que amagaven bona part de les respostes que no aconseguies trobar, recloses en l’altell polsós on romanien presoneres. Totes les portes caigueren fetes miques de serradís i desaparegué l’atordiment provocat per la manca de llum en la fotografia del teu passat. Tanques els ulls i tornes a imaginar com et creixen ales noves, que esperaran una altra oportunitat d’elevar-te sense sabates mentre deixes anar el cap enrere.

Fotograma de “Criss Cross”, dirigida per Robert Siodmak (1949)

Gires lentament les pàgines del diari. Comences sempre pel darrere, per les escasses planes de cultura. Busques infructuosament un article que parli del teu darrer llibre, aquella novel·la intimista que va durar tres setmanes als aparadors, uns centenars d’exemplars venuts els primers dies, i després el silenci que castiga l’esperança de viure d’allò que més estimes. Des del teu lloc veus entrar un home que es dirigeix lentament a l’interior del bar. S’asseu a la barra sense mirar enrere. És una persona elegant, no sembla del barri, d’uns quaranta-cinc anys. De pell morena i cabells castanys. Creueu les mirades. Ell té una caiguda serena d’ulls. Veus com es gira lentament i mira cap a l’entrada.

––Tots viurem un dia en una estrella… ––fa l’home amb una veu que es consumeix ––com l’Anna, com l’Alba…

Penses en silenci la diferència entre dormir i somiar, i recordes quan has llençat la carta al foc, cercant les darreres espurnes d’escalfor. No t’han importat les conseqüències. Uns dies més tard veuràs el teu fill que desapareix per la cantonada i et llança una mirada disconforme. Llavors sentiràs el fred de les manilles i les mirades de tothom clavades com sagetes, que dolen com les gotes de pluja que cauen lentament.