Un dia qualsevol pot no ser-ho

Res no importa si la cosa funciona. Necessites un cafè i baixes al bar. Et trobes un amic i el cafè deriva en una cervesa que al seu torn es converteix en un gintònic, quan el grup creix fins a omplir una taula de les grans, vas pel tercer. Llavors una pinzellada humida et recorre el clatell i penses en el billar que ja no hi és: anys enrere t’hauries aixecat fugint de la gernació, directe cap a uns dels tres billars francesos del fons de la sala, desapareixent en la penombra silenciosa. Avui al Velòdrom ja no pots fumar en pipa i els dies desapareixen coberts per la pols dels records.

Un dia qualsevol, pot no ser-ho. Et lleves i mires per la finestra, com sempre, i saps que tornaràs a sobreviure en un jornada grisa més. De petit t’agradava obrir les persianes i observar el cel, el moviment dels arbres, la trajectòria dels ocells. Llavors decidies quina roba triar: allò que t’aniria millor per a una aventura particular. Els dies excepcionals et posaves l’abric marró de pèl de camell, o els guants de llana de jacquard, o la bufanda de xeviot. Quan arribava la calor miraves amb desig el mes de novembre i desitjaves sortir només de nit.

El pare t’havia ensenyat a llegir els colors, les formes, la mar arrissada, els avions, l’horitzó i l’olor del vent. El vent s’explica amb aromes, no és el mateix l’aroma del sud que la frescor rocallosa del nord. Per això ensumes la finestra oberta, un matí més, mentre recordes amb desolació el dia que aquella noia que havia passat la nit amb tu, es va aixecar i amb el llum encès i les persianes tancades va córrer a examinar una aplicació al mòbil que li diria el temps que faria i quina roba posar-se. Allò va ser com entrar al teu cafè favorit i veure que les reformes del local s’havien endut els billars. Quin sentit pot tenir la vida sense billar ni persianes que obrir per mirar el cel i tota la resta?

El dia que començares a mirar el temps a les aplicacions del telèfon, es va trencar l’ànima de les jornades qualsevol. Al passadís el silenci era tallat per l’udol del bullidor mentre les finestres romanien tancades. Menjaves torrades de pa de motllo envasat i confitura de multinacional. Més tard, al bar t’esperava el cafè d’una franquícia monòtona, i en trepitjar el carrer ja no miraves el cel, només el mòbil. La vella cançó que s’escampava amb un One of these days, I’m going to cut you into little pieces sortint d’uns auriculars blancs, només et distanciava dels somnis del pare. Un dia qualsevol, podia no ser-ho, perquè, simplement, havies oblidat mirar com un infant, a olorar com un adolescent, a somiar com un jove…